Finale – allegro vivacissimo

Això ja s'acaba! I s'acaba DEL TOT! Amb permís dels exàmens de juny, és clar. He triat aquest títol perquè, no ens enganyem, no em sap greu acabar la carrera, ni tinc nostàlgia, ni res de res. Finale.

La veritat és que m'ho he passat molt bé fent aquest bloc i llegint els blocs de la meva comunitat. Són experiències enriquidores. He vist que hi ha força gent amb ganes de dedicar-se a l'ensenyament de llengües (si més no, de tenir-ho com a opció). Jo us animo molt a fer-ho per un motiu totalment interessat: tinc una filla de 8 anys i m'encantaria que algú de vosaltres fós la seva professora d'anglès (o el seu professor).

Per als qui esteu animats, el mestre Forges també té un acudit:

Aprendre llengües en línia

Per començar, una confessió: aprendre, el que es diu aprendre llengües en línia, no ho he fet mai. De fet, el meu contacte amb el món tecnològic ha estat molt tardà. El primer ordinador el vaig tenir a la feina, i recordo que al principi ningú no entenia per què havia d'aprendre un programa informàtic, el WordPerfect (una resta arqueològica que vosaltres no deveu conèixer), per fer una cosa que ja es podia fer amb una màquina d'escriure elèctrica. I Internet encara va trigar uns anys en arribar!

Amb això vull dir que el meu aprenentatge de llengües va ser totalment 'atecnològic' (aquesta paraula no l'he trobada al diccionari, però és la que a mi em serveix): llibres text, fotocòpies, transparències, pissarra. El 'boom' de les noves tecnologies ha esclatat quan jo ha havia fet la major part del meu aprenentatge de llengües. Fins i tot la llicenciatura de Filologia Anglesa a la UB, els anys 1990, no contemplava l'aprenentatge de l'anglès en línia. Amb prou feines, alguns professors feien presentacions de Powerpoint. Ara, tot s'ha de dir, la finalitat de la llicenciatura no era (ni és) l'ensenyament de la llengua, que se suposa que ja has de saber quan comences la carrera. Si no recordo malament, dels 300 crèdits totals, només 12 són estrictament d'aprenentatge de la llengua.

Ara bé, com que penso que l'aprenentatge d'una llengua és una cosa que saps quan comença, però no quan s'acaba, perquè, de fet, no s'acaba mai, el que sí que he fet és intentar mantenir 'a posteriori' el que havia après, amb plataformes d'autoaprenentatge. Una que m'agrada força és per a l'aprenentatge del rus (http://www.russnet.org/online.html), malgrat que no respon a un enfocament comunicatiu.

Ara que amb el grup de wiki hem estat buscant informació sobre l'aprenentatge de llengües a la web 2.0 he descobert tota una altra manera d'entendre l'ús d'Internet, que em sembla ideal per aprendre l'ús real d'una llengua. El fet que, a part dels materials didàctics que s'han d'aprendre, tinguis l'oportunitat d'interactuar amb parlants nadius, tant per escrit (blocs, wikis, xats) com oralment (podcasts, webcams), que poden corregir els errors que fas, igual que tu pots corregir els que ells fan quan parlen la teva llengua materna, és una filosofia de l'aprenentatge de llengües que jo no havia vist fins ara, i que em sembla molt positiva. En un món tant competitiu i tan dirigit per interessos econòmics, això de crear una xarxa social col·laborativa que només busca construir el coneixement entre tots (tots ens ajudem i ens beneficiem alhora), en una relació d'igual a igual, és una alenada d'aire fresc que ja feia falta. Encara no puc parlar d'una experiència concreta amb aquest tipus d'aprenentatge en línia, però m'he inscrit al primer curs de xinès mandarí d'una d'aquestes plataformes de la web 2.0 i estic segura que serà una experiència positiva, a part del poc o molt que pugui aprendre.

L'avantatge més important que veig en l'aprenentatge de llengües en línia és que fomenta molt l'autonomia de l'aprenent. Tu mateix gestiones el temps, la progressió, etc., i això permet superar els límits que un ensenyament presencial imposa (horaris i llocs concrets, terminis de presentació de tasques, etc.). Quan estàs treballant, estudiant o tens obligacions familiars, sovint les limitacions horàries no permeten seguir un curs presencial amb normalitat. D'altra banda, l'inconvenient més gran que trobo és que cal ser força constant i disciplinat, per tal que l'aprenentatge en línia no es converteixi en allò que a vegades passa: fer en un dia tota la feina que hauríem hagut de fer en un mes.

Aquí va l'acudit d'en Forges. Que consti que no em sento identificada amb els personatges!

Let's call the whole thing off

L'avaluació

Què puc dir de l'avaluació? L'he experimentat moltes (moltíssimes) vegades, però gairebé sempre ha estat sumativa, més que formativa; i normativa, més que ipsativa o criterial.

Durant el temps de l'escola (quan feia EGB), fins a 6è, no recordo haver fet exàmens típics. L'avaluació era continuada i qualitativa, es basava en l'activitat a classe, en el progrés que anàvem fent diàriament, i no teníem proves finals perquè no calia. Les mestres ens coneixien molt bé, sabien què fèiem cada dia, com treballàvem, què havíem assolit. Era un sistema ideal, que no ens carregava de tensió als alumnes i, en canvi, servia per poder orientar les classes segons les necessitats que s'anaven observant: si calia repassar conceptes, treballar aspectes que en principi no s'havia previst, etc. Per tant, era una avaluació més formativa, tant pel que fa a l'aprenentatge de català i castellà, com al de francès (la llengua estrangera que estudiàvem).

El canvi a l'Institut sí que va ser radical. Allà l'avaluació era exclusivament sumativa i quantitativa en totes les assignatures, inclòs l'anglès. Ens ho jugàvem tot en els exàmens, i no recordo que el que fèiem a classe tingués massa pes en les qualificacions finals. El que manava era la nota final de trimestre o de curs. Això està en consonància amb el que vaig aprendre d'anglès: poquíssim. Evidentment, l'avaluació també era normativa.

L'avaluació sumativa i normativa també la vaig experimentar quan estudiava rus, perquè el que es valorava era l'assoliment d'uns coneixements que venien fixats pel llibre de text. Ara bé, tot i que la nota final venia determinada pels exàmens, les professores també valoraven la feina que es feia diàriament a classe, l'interès, la participació, la feina a casa, etc. Així, doncs, tot i que al final obteníem una qualificació (quantitativa), hi havia una part que s'assemblava una mica a l'avaluació continuada. Amb l'anglès la meva experiència també és força similar: comptaven els exàmens, però també totes les petites tasques que fèiem diàriament a classe.

El tipus d'avaluació més idoni, segons la meva opinió, és l'avaluació continuada i formativa: la feina diària és el que compta. També em sembla idoni que la referència per avaluar siguin definicions explícites de coneixements i competències (criterial), més que qüestions genèriques com “dominar l'aspecte perfectiu/imperfectiu en els verbs russos” o “utilització del gerundi en català”.

Pel que fa als propòsits d'avaluació, crec que he fet de tot, si no em limito als coneixements de llengües. He fet proves d'adscripció, com, per exemple, les proves de nivell que vaig fer per començar a estudiar anglès a l'Institut d'Estudis Nordamericans, o rus a l'Escola d'Idiomes Moderns de la UB. També he fet exàmens de competència, que van des dels que vaig fer per treure'm el carnet de conduir, fins als que em van servir per tenir el First Certificate, el Diploma de Suficiència en llengua russa de la UB, o els nivells C, D i G de la Junta Permanent de Català. Evidentment, d'assoliment (fi de curs) també n'he fet -suposo que la majoria han estat d'aquest tipus-, i d'aprenentatge o progrés n'he fet alguns, per exemple, a la llicenciatura de lingüística. Els instruments d'avaluació han estat múltiples. Els exàmens de llengües (rus) tenien una part d'omplir buits, tests d'elecció múltiple, entrevistes orals i expressió escrita (assaig escrit). En algunes assignatures de lingüística l'avaluació s'ha basat en treballs fets en equip, en comptes d'exàmens (o a més a més dels exàmens), i alguns exercicis o pràctiques que es puntuaven.

D'experiència memorable (per dolenta), se m'acuden els exàmens d'oposicions que vaig fer per ser funcionària de la Generalitat. Dic dolenta (tot i que els vaig aprovar!!), pel que impliquen aquest tipus d'exàmens: només demostres que has memoritzat una sèrie de temes que no t'interessen per a res, amb una competència ferotge perquè el company del costat no tregui millor nota que tu (i no et tregui la plaça), després d'haver passat mesos i mesos estudiant, i sabent que el tribunal va amb l'objectiu de fer una criba i eliminar tanta gent com pugui. Cada cop que me'n recordo...

Bé, per acabar amb bon gust de boca, inclouré un d'aquests acudits que tant m'agraden:

Les metodologies

Parlar de quines metodologies he experimentat com a aprenent de llengües em resulta igual de difícil que parlar de les teories lingüístiques o psicològiques, perquè els records que en tinc són més aviat borrosos. Mirant les característiques de les diverses metodologies, crec que no n'hi ha cap que jo hagi experimentat al 100%. Sempre hi ha aspectes que reconec, però n'hi ha algun que no encaixa amb el que he viscut. El que potser em resulta més fàcil és dir quines metodologies no he viscut: ni la gramàtica-traducció ni, desgraciadament, enfocaments comunicatius.

En l'aprenentatge del rus el que vaig experimentar va ser el mètode directe. Des del primer dia l'única llengua d'ús a classe va ser el rus, si més no per part de la professora. Els alumnes, de tant en tant, comentàvem coses en català entre nosaltres. Això sí, quan la professora ens sentia, venia i ens deia “по-русски” (“en rus”), i llavors havíem de canviar de llengua. No traduíem les frases que treballàvem a classe, i el vocabulari... bé, en alguna ocasió, quan la paraula era una mica complicada d'entendre (per exemple, algun concepte abstracte), sí que la professora ens en donava la traducció. Però això no era habitual. La llengua parlada tenia importància, fèiem molta pràctica de conversa, però també treballàvem molt la gramàtica, cosa que no quadra amb el mètode directe. Una altra cosa que tampoc quadra és que sí que fèiem servir llibre de text. Per cert, l'acabo de recuperar (el tenia al poble) i és tota una troballa. Editat el 1977 (la URSS pura i dura), amb exercicis estructurals de combinació d'elements, exercicis de repetició i uns textos... L'ensenyament era programat, amb unitats petites que anaven de més senzill a més complex.

Amb l'anglès la metodologia va ser més aviat oral i situacional. M'ha fet gràcia veure que un dels cursos d'anglès famosos d'aquesta metodologia és el Kernel Lessons, que és precisament un dels llibres que vam fer servir a classe. Els professors eren nadius i a classe sempre es feia servir l'anglès. La base de l'aprenentatge era l'oralitat i els professors feien servir molt les situacions per introduir ítems lingüístics nous. Recordo que fèiem força pràctica d'escoltar, i era la meva creu, perquè la qualitat de so era molt dolenta (volum molt baix, soroll ambiental, etc). No vaig entendre mai per què els enregistraments se sentien tan malament, si se suposa que eren materials didàctics.

L'eficàcia o la inutilitat d'una metodologia sempre depèn dels objectius i els interessos que té cada persona quan comença a aprendre una llengua. A mi, pels meus interessos, em semblen més eficaços els enfocaments comunicatius, encara que no els hagi experimentat personalment. Crec que és fonamental adquirir competència comunicativa, conèixer l'ús real de la llengua, en situacions reals, i això les metodologies que jo he experimentat no ho tracten adequadament.

Entre el mètode directe i la metodologia oral i situacional no sabria dir quina em sembla més eficaç i quina més inútil. Si tinc en compte els resultats (el nivell de competència que he adquirit), les dues metodologies m'han anat més o menys igual: en les situacions en què he hagut d'usar l'anglès o el rus, he pogut mantenir el mateix tipus de converses, resoldre el mateix tipus de situacions, etc. Ara bé, a nivell de tractar els interessos dels alumnes i motivar-nos, la metodologia utilitzada a les classes de rus va ser molt pitjor. El que ens pogués interessar no comptava per a res. Un exemple: els textos que havíem de llegir eren d'allò més “interessants i engrescadors”. N'hi ha un que es titula (traduït): “La nostra Clava (diminutiu de Clàudia) és diputada del Sòviet Suprem de la URSS”. A que et vénen ganes de llegir-lo? D'altra banda, la metodologia utilitzada a les classes d'anglès intentava motivar-nos més, despertava el nostre interès tractant temes més propers a nosaltres.

Per tal de facilitar l'aprenentatge, crec que en una metodologia és fonamental la motivació de l'alumne. Per això, s'ha d'intentar satisfer els interessos que els alumnes puguin tenir (selecció d'activitats que es faran a classe, exercicis, temes, etc.) i evitar que els alumnes s'avorreixin. Un altre aspecte important és fomentar la creativitat dels aprenents. Una metodologia que m'agrada molt en aquest sentit és la de projectes. La multidisciplinarietat permet que, a part de la llengua, s'aprenguin altres continguts i s'adquireixin altres habilitats i estratègies (al marge de les lingüístiques).

Per cert, no trobeu que aquest podria ser un enfocament comunicatiu, que posa l'èmfasi en l'ús de la llengua en situacions reals?

Les teories...!

Haig d'escriure sobre quines teories lingüístiques i psicològiques he experimentat com a aprenent de llengües, i no sé com començar. De fet, em serà molt difícil perquè, d'una banda, tinc molt mala memòria per a aquestes coses i, d'altra banda, fa molt de temps que vaig viure el període d'aprenentatge de llengües. Ara més aviat em dedico a usar-les, quan puc, (i mantenir-les, que costa molt!).

Veient les diferents teories que s'han presentat a classe, tinc la sensació que no he experimentat cap teoria “pura”. Vull dir que alguns aspectes de les teories els identifico i penso “això sí que ho he viscut!”, però d'altres aspectes no. Suposo que això deu ser perquè cada professor, tot i seguir una línia pedagògica concreta, l'adapta a la seva manera, donant més pes a unes coses o altres.

D'entrada, pel que fa a teories lingüístiques, la gramàtica tradicional la descarto com a teoria que jo hagi experimentat en l'aprenentatge de llengües, a no ser que inclogui el llatí i el grec. Aquestes llengües, com tothom, només les vaig estudiar per poder traduir textos clàssics de Ciceró, Juli Cèsar i altres. Això no compta.

En general, crec que la teoria lingüística que he viscut de més aprop és l'estructuralisme, i la psicològica, el conductisme. De la meva etapa a l'escola, quan vaig estudiar francès, no en tinc massa records, però el que sí recordo és que la mestra de francès donava força importància a la llengua parlada. Hi havia un cert equilibri entre el temps que dedicàvem a l'escriptura i el que dedicàvem a l'expressió oral (diàlegs, etc.), però, això sí, sempre des d'un punt de vista força passiu per part nostra. Ens dedicàvem a fer el que ens deia la mestra, però no treballàvem la creativitat ni les situacions comunicatives reals. L'estructuralisme el vaig viure més els anys que vaig estudiar rus (els primers anys, encara existia la Unió Soviètica). Fèiem servir un llibre de text editat a la URSS, que es titulava “El rus per a tots”. Encara el tinc! Estic gairebé convençuda que només existia aquest llibre per estudiar rus com a llengua estrangera. Allà decidien el contingut, la metodologia... tot! El pes de la gramàtica era important des del principi, però també es feia molt d'èmfasi en la llengua oral. Encara recordo el meu primer dia de classe: la professora va donar tota la classe en rus (ni una paraula en català o castellà). No enteníem el que deia, però com que va començar per l'alfabet... anàvem deduint. Fèiem pràctiques mecàniques d'estructures, repeticions, exercicis d'omplir buits. És a dir, exercicis estructurals. Això lliga amb el conductisme, perquè el que fèiem era adquirir hàbits lingüístics.

Amb l'anglès l'experiència ha estat diferent. Si descompto l'època d'institut (massificació a l'aula, poca expressió oral, mals professors), crec que amb l'anglès he estat més aprop de la gramàtica generativa i el cognitivisme, en un primer moment, i de la lingüística textual després. Al principi treballàvem més la competència lingüística, érem més actius i creatius. Més endavant, amb la lingüística textual, hi havia un enfocament més comunicatiu. Treballàvem molt la tipologia textual, la coherència i cohesió i fèiem més activitats comunicatives.

La teoria lingüística que m'ha fet sentir més còmoda ha estat la lingüística textual, perquè m'ha fet sentir més lliure, menys “quadriculada”, i m'ha donat la iniciativa a mi. De tota manera, pel que fa a “aprendre més”, no puc dir que hagi après més amb aquesta teoria que amb l'estructuralisme. Encara que soni “poc modern”, a mi l'estructuralisme m'ha anat molt bé, i la prova la vaig tenir quan vaig anar a la URSS per primer cop: en cap moment vaig tenir la sensació que allò que estava aprenent a Barcelona era diferent d'allò que els russos parlaven. Al contrari, el primer que vaig pensar va ser: “Ostres! Ens entenem!”

Nota: no em puc resistir a incloure acudits d'en Forges. En té un per a cada ocasió.

Tasca 1

Expectatives de l'assignatura:

Jo no m'he dedicat mai a la docència ni crec que ho faci, però, en canvi, sí que m'agrada estudiar idiomes i tot el que hi està relacionat. Per això, crec que aquesta assignatura m'ajudarà a entendre millor com ha estat el meu procés d'aprenentatge de llengües.

La meva experiència com a aprenent de llengües:

La meva escolarització va començar a mitjans dels anys 60, en ple franquisme. Tot i això, sóc dels afortunats que van poder ser escolaritzats en català, la meva llengua materna. Això és així perquè la meva escola formava part d'un col·lectiu (CEPEPC, Rosa Sensat) que lluitava per l'escola pública catalana. El que recordo del procés d'alfabetització és que, per ideari de l'escola, no fèiem servir llibres de text.

La meva llengua segona era el castellà, i a l'escola el fèiem com una assignatura més. No tinc records clars de com eren les classes. De tota manera, el castellà el vaig aprendre tant a l'escola com fora d'ella, perquè per a mi era (i és) una llengua ambiental. Com a llengua estrangera, a l'escola s'estudiava el francès a partir dels 12 anys (eren altres temps). Quan vaig començar el Batxillerat (BUP i COU) em vaig decantar per l'anglès i, suposo que pel nombre d'alumnes a l'aula, es treballava molt més la gramàtica i l'expressió escrita, que l'oral.

Com que sempre m'ha agradat estudiar idiomes, fora de l'ensenyament formal vaig continuar fent francès i anglès, i, a més, vaig començar a estudiar rus, segurament una de les experiències més enriquidores fins al moment. Pel que fa al francès i l'anglès, els professors eren nadius i es potenciava molt l'oralitat (diàlegs en parelles, situacions o “escenes” que es representaven davant del grup, etc.). L'anglès m'agradava tant, que després vaig fer la Llicenciatura en Filologia Anglesa.

Pel que fa al rus, estudiar-lo era una de les coses que des de petita volia fer “quan fós gran”. I les meves expectatives es van veure superades amb escreix. La llengua em va “enganxar”. L'he estudiat durant uns 10 anys (a l'EOI, a l'EIM de la UB, professors particulars), però els que recordo amb més intensitat són els primers tres anys. La meva professora era una “nena de la guerra” (se la van endur a la URSS durant la Guerra Civil i va tornar de gran a Catalunya) i amb ella vaig aprendre molt, de llengua i de la gent que la parla.