Haig d'escriure sobre quines teories lingüístiques i psicològiques he experimentat com a aprenent de llengües, i no sé com començar. De fet, em serà molt difícil perquè, d'una banda, tinc molt mala memòria per a aquestes coses i, d'altra banda, fa molt de temps que vaig viure el període d'aprenentatge de llengües. Ara més aviat em dedico a usar-les, quan puc, (i mantenir-les, que costa molt!).
Veient les diferents teories que s'han presentat a classe, tinc la sensació que no he experimentat cap teoria “pura”. Vull dir que alguns aspectes de les teories els identifico i penso “això sí que ho he viscut!”, però d'altres aspectes no. Suposo que això deu ser perquè cada professor, tot i seguir una línia pedagògica concreta, l'adapta a la seva manera, donant més pes a unes coses o altres.
D'entrada, pel que fa a teories lingüístiques, la gramàtica tradicional la descarto com a teoria que jo hagi experimentat en l'aprenentatge de llengües, a no ser que inclogui el llatí i el grec. Aquestes llengües, com tothom, només les vaig estudiar per poder traduir textos clàssics de Ciceró, Juli Cèsar i altres. Això no compta.
En general, crec que la teoria lingüística que he viscut de més aprop és l'estructuralisme, i la psicològica, el conductisme. De la meva etapa a l'escola, quan vaig estudiar francès, no en tinc massa records, però el que sí recordo és que la mestra de francès donava força importància a la llengua parlada. Hi havia un cert equilibri entre el temps que dedicàvem a l'escriptura i el que dedicàvem a l'expressió oral (diàlegs, etc.), però, això sí, sempre des d'un punt de vista força passiu per part nostra. Ens dedicàvem a fer el que ens deia la mestra, però no treballàvem la creativitat ni les situacions comunicatives reals. L'estructuralisme el vaig viure més els anys que vaig estudiar rus (els primers anys, encara existia la Unió Soviètica). Fèiem servir un llibre de text editat a la URSS, que es titulava “El rus per a tots”. Encara el tinc! Estic gairebé convençuda que només existia aquest llibre per estudiar rus com a llengua estrangera. Allà decidien el contingut, la metodologia... tot! El pes de la gramàtica era important des del principi, però també es feia molt d'èmfasi en la llengua oral. Encara recordo el meu primer dia de classe: la professora va donar tota la classe en rus (ni una paraula en català o castellà). No enteníem el que deia, però com que va començar per l'alfabet... anàvem deduint. Fèiem pràctiques mecàniques d'estructures, repeticions, exercicis d'omplir buits. És a dir, exercicis estructurals. Això lliga amb el conductisme, perquè el que fèiem era adquirir hàbits lingüístics.
Amb l'anglès l'experiència ha estat diferent. Si descompto l'època d'institut (massificació a l'aula, poca expressió oral, mals professors), crec que amb l'anglès he estat més aprop de la gramàtica generativa i el cognitivisme, en un primer moment, i de la lingüística textual després. Al principi treballàvem més la competència lingüística, érem més actius i creatius. Més endavant, amb la lingüística textual, hi havia un enfocament més comunicatiu. Treballàvem molt la tipologia textual, la coherència i cohesió i fèiem més activitats comunicatives.
La teoria lingüística que m'ha fet sentir més còmoda ha estat la lingüística textual, perquè m'ha fet sentir més lliure, menys “quadriculada”, i m'ha donat la iniciativa a mi. De tota manera, pel que fa a “aprendre més”, no puc dir que hagi après més amb aquesta teoria que amb l'estructuralisme. Encara que soni “poc modern”, a mi l'estructuralisme m'ha anat molt bé, i la prova la vaig tenir quan vaig anar a la URSS per primer cop: en cap moment vaig tenir la sensació que allò que estava aprenent a Barcelona era diferent d'allò que els russos parlaven. Al contrari, el primer que vaig pensar va ser: “Ostres! Ens entenem!”
Nota: no em puc resistir a incloure acudits d'en Forges. En té un per a cada ocasió.
